En un vaixell, del nom del qual no vull recordar-me, des d'Espanya creuàvem l'Atlàntic dirigint-nos a Baton Rouge, a Lousiana. Un munt de dies monòtons i moguts. No hi havia televisió i les ràdios només sintonitzaven amb claredat emissores amb música àrab. L'única distracció era jugar als escacs amb el meu amic «el canari», que sempre em guanyava. De mica en mica vaig anar estudiant la seva manera d'atacar i un dia el vaig guanyar. Segurament li va asseure força malament perquè mai més va voler tornar a jugar amb mi.
Ens vam introduir al riu Mississippi, deixant enrere Nova Orleans. Pel camí vaig observar unes enormes barcasses que es dirigien al mar. Intrigat, vaig preguntar per això al pràctic i em va dir que transportaven aliments «estratègics» i que quan caducaven de desfeien d'ells al mar. Després, aquestes barcasses, s'omplirien d'aliments i s'estacionarien en llocs segurs. Estratègics per a què? Per a una guerra? Per a unes males collites? No semblava mala idea del tot. No obstant això, es tractava d'aliments encara en bon estat que no servien per posar remei a la gana de molts que morien per no tenir res. Paradoxes.
Atraquem a Baton Rouge en un port a la riba dreta. Es tractava d'un barri petit amb naus industrials, fàbriques i alguna botiga on trobes qualsevol cosa. La veritable ciutat era a la riba oposada.
L'endemà el meu amic el canari i jo vam voler anar a sopar a l'altra banda i vam agafar un petit transbordador que semblava tret d'un museu: una caldera i una màquina alternativa que empenyia unes bieles «de fusta» enormes accionaven unes enormes rodes de paletes laterals que la propulsaven. Aquesta maquinària es trobava al centre i l'envoltava un banc corregut en forma de ferradura on vam seure. Tots els passatgers eren de raça negra menys els dos «blanquets» que érem el meu amic i jo. Més de vint parells d'ulls ens miraven curiosos. Em vaig sentir intimidat i em vaig adonar del que ells sentien quan passava el contrari. Passegem per Baton Rouge, sopem i de tornada al vaixell.
L'endemà partiríem a les deu i una mica abans vaig comprar alguna cosa a la petita botiga. En tornar vaig coincidir amb el pràctic que també es dirigia al vaixell. Una desena de metres abans d'arribar-hi em va aturar una senyora on abans no havia reparat i em va dir amb el seu accent americà: ¿Està Antonio? Jo em vaig quedar desconcertat perquè no coneixia cap Antonio. I aquesta senyora em va abraçar, va recolzar el cap a la meva espatlla, va murmurar una cosa que no vaig aconseguir entendre i em va besar als llavis. El pràctic havia estat al nostre costat sense immutar-se i llavors li vaig preguntar amb el meu pobre anglès si la coneixia. Ell va respondre que sí amb el seu acceptable espanyol, que es tractava d'una dona que havia tingut un good friend espanyol anomenat Antonio i que pel que sembla no ho havia oblidat encara.
Els dies següents amb rumb a Espanya pensava que jo, un jove de vint-i-pocs anys, havia estat confós, o no, per una dona que podria haver estat la meva mare però que em va besar com si besés l'Antonio. Quin seria l?estat mental d?aquella dona? Obsessionada? Desil·lusionada? La seva mirada ho deia tot, però jo encara no he pogut saber què passava pel cap ni on era l'Antonio, l'amor de la seva vida.