Aquelles onades semblaven tenir nom. Sacsejaven el vaixell gairebé rítmicament i l'escuma salada esquitxava la coberta colpejant les mampares.
Des de l'alçada del pont es veien venir ordenadament com a muralles ondulades i immenses. La majoria de tripulants estaven marejats. Al llit, alguns. Altres, derrotats. I uns quants s'havien recordat de pregar després de molt de temps. El mar ens podia, però calia resistir. Si no, acabaríem allà mateix el nostre camí.
Partíem del Canadà rumb a Europa en un enorme navili ple de gra de blat de moro.
Una desgràcia a bord, la mort d?un tripulant, ens va canviar la ruta. En aquell moment el capità va parlar amb nosaltres i va decidir posar rumb a la terra més propera, Halifax, Nova Escòcia. La informació meteorològica alertava sobre vents forts ratxejats i onades d'entre 15 i 20 metres.
De Halifax només en recordo vagament l'enterrament del nostre company, un fred al qual no estàvem acostumats i que resultava curiós que als bars no servíssin més d'una copa d'alcohol.
Sortim de Halifax i, superat el mal temps de l'Atlàntic Nord, ens dirigim plàcidament cap a Espanya.
La por va quedar enrere, però la que jo vaig passar agafada hora rere hora al comandament de combustible per controlar les revolucions, segons si l'hèlix era dins o completament fora de l'aigua, aquesta por encara no se m'ha esborrat.
El següent viatge va ser una mica més tranquil però ja ho havia decidit: aquesta no era una vida per guanyar molts diners, ni per divertir-se, ni tampoc per formar una família. Em vaig desembarcar a Barcelona, d'això ja fa molts anys.
Als dos mesos següents em vaig assabentar per les notícies que aquell vaixell on jo havia navegat es va enfonsar a l'Atlàntic Nord en una altra maleïda tempesta. Només es van salvar 6 tripulants. Jo els coneixia molt bé a tots però no em vaig voler assabentar dels seus noms.
Aquest vaixell es deia Monte Palomares, de la naviliera Aznar, i va marcar la resta de la meva vida perquè ho puc explicar.
Des de llavors he treballat a terra. He tingut una família. Tinc fills i néts i he estat, de tant en tant, feliç.
Però mai no oblidaré aquelles onades, aquell vaixell i aquells companys ja sense noms per a mi.
Més informació sobre la crònica del tràgic final de la Muntanya Palomares a: https://www.baixamar.com/432-tragedia-atlantico-naufragio-monte-palomares.htm
1966: Sinking of Spanish freighter Monte Palomares | Maritime Radio