No sóc capitana, ni tan sols tinc un vaixell, però fa molts anys que vaig descobrir la navegació en una antiga goleta a mans d'un canari amb els cabells de palla i el nas eternament pelat pel Sol.
Recordo dies feliços en què perdies el rellotge i les sabates, un estrany assossec de l'ànima en què tot semblava empetitit per un mar incommensurable: era una dolça renúncia de la quotidianitat on imperaven altres normes i quedaves a la mercè dels elements. I malgrat que el trajecte es fes de vegades incòmode ja sigui per excés de Sol o per haver d'endreçar-te amb aigua salada, ja que no disposàvem de potabilitzadora i l'aigua dolça era un bé escàs destinat en exclusiva al consum, sempre valia la pena . Estar envoltada pel mar et feia sentir lliure.
Recordo aquestes postes de Sol entre illes, com no recordar-les, recolzada a la proa amb l'ària de “O mio babbino caro” ressonant i l'emoció del moment culminant en una llàgrima furtiva. Recordo els joves cossos tornejats, les rialles despreocupades i la mirada dels que ja no hi són.
I navegant aquestes hores llargues, amb els dofins de vegades acompanyant-nos, juganers, a banda i banda de l'embarcació, et plantejaves les eternes preguntes. Aleshores, el plaer de pensar per pensar i la curiositat per descobrir no estaven entelats pel pes de la rutina diària. Aleshores ni tan sols eres conscient de com eren de feliços aquells moments.
Sempre m'he preguntat sobre la condició humana. L'individualisme imperant i la pèrdua de la cooperació fa que moltes vegades ressoni a les meves orelles la coneguda frase que vaig aprendre a les meves velles classes de llatí: “Homo homini lupus”. Tot i això i de tots aquells psicòpates que per sort són una minoria però que sempre acaben fent soroll en el seu presumit banal de forces, segueixo creient en l'ésser humà.
I és al mar on he conegut històries on l'altruisme, l'empatia i un sentiment d'humanitat compartida continuen salvant moltes vides. Però els protagonistes continuen sent herois anònims allunyats dels focus. I això, en un món on l'exhibicionisme del que és quotidià a les xarxes li ha guanyat el pols a la preservació de la intimitat, on la vida virtual és per a molts més vida que la vida real, diu molt.